dimarts, 1 de març del 2016
dimecres, 23 de setembre del 2015
dijous, 13 de març del 2014
UN NOU TAST DE MÚSICA
Una bona manera d'aprendre, de gaudir i de fer llengua és escoltant música en valencià, la nostra llengua. Ací en teniu un nou tast. Deliciós!!!
dimecres, 6 de febrer del 2013
GERUNDIS INCORRECTES
Gerundis incorrectes
Una de les formes verbals que tot sovint s’utilitzen incorrectament és el gerundi. El gerundi fa la mateixa funció que un complement adverbial: “Li ho va explicar plorant emocionada”, és a dir, respon a la pregunta “com?” o “de quina manera?”, “plorant emocionada”. El simple expressa una acció que no ha acabat i que coincideix amb la del verb principal o que succeeix immediatament abans de l’acció principal (“Els agrada sopar mirant la televisió”). Per contra, si l’acció del gerundi ja ha finalitzat farem servir el compost (“Havent insistit tant, ara no hi podem faltar”).
Ara bé, quan el gerundi fa referència a una acció posterior a la del verb principal és incorrecte. Pompeu Fabra ho exemplifica amb la frase “Va caure del terrat al carrer, trencant-se una cama”, en què s’observa com el fet de trencar-se la cama és posterior a l’acció de caure. Per detectar si el gerundi és de posterioritat, Fabra proposa posar l’oració de gerundi davant de la principal i observar si ens queda una frase amb sentit. En aquest cas, l’oració “Trencant-se una cama, va caure del terrat al carrer” no tindria ni cap ni peus. Altres exemples de gerundis incorrectes extrets de la Gramàtica del català contemporani serien “Va fugir de pressa, detenint-lo la policia poc després” o “Va rentar el jersei de llana amb aigua calenta, fent-lo malbé”. Per refer aquestes frases, s’aconsella de transformar-les en oracions copulatives: “Va caure del terrat al carrer i es va trencar una cama”,“Va fugir de pressa i el va detenir la policia poc després” o “Va rentar el jersei de llana amb aigua calenta i el va fer malbé”.
Cal però assenyalar que tant Joan Solà com Josep Ruaix han fet constar que hi ha gerundis que fan referència a fets succeïts just després del verb principal que, tot i no ser vius en la llengua oral, haurien de ser acceptats, ja que han estat utilitzats en obres històriques, com en l’exemple que cita Ruaix de Tirant lo Blanc: “…anam tots ab lo Rei a caça, fent gran matança de salvatgines.”
Sabíeu que…
Els gerundis acabats en -guent com ara sapiguent, correguent, coneguent i poguent són incorrectes. Les formes correctes són sabent, corrent, coneixent, podent.
dilluns, 4 de febrer del 2013
UNA LLENGUA QUE CAMINA
Després de més de 25 anys, les primeres generacions de valencians que han estudiat en la nostra llengua són persones adultes que fan tots els possibles per viure en valencià a casa, al carrer i al treball. Aquesta idea és la que ha donat nom al documental. El film retrata la vida diària de cinc persones que viuen a distints punts del territori valencià i que ens permeten fer una radiografia de la llengua de nord a sud, de les ciutats i dels pobles.
Una professora de periodisme de la Universitat d'Alacant, Mar Iglesias; el cantant i lletrista d'Obrint Pas, Xavi Sarrià; un dermatòleg de l'Hospital General de Castelló, Gerard Pitarch; una romanesa valencianoparlant, Dariana Groza, i el mestre d'infantil i expresident d'Escola Valenciana Diego Gómez posen rostre a l'estat de salut del valencià.
El film és una producció de Vilaweb en coproducció amb Televisió de Catalunya, amb el suport de d'Escola Valenciana, Edicions Bromera, Edicions 96 i l'Institut Català de les Indústries Culturals.
EL REGAL DE LES LLENGÜES
Aquesta és una pel·lícula que vol marcar un camí cap a una Europa rica lingüísticament i culturalment. Són els bilingües un cas especial? Tenen el mateix cervell i fan la mateixa vida que els monolingües? Quina diferència hi ha entre qui ha après més d'una llengua des del bressol gràcies a una família bilingüe i qui s'hi ha vist obligat com a immigrant? Quina diferència hi ha entre bilingüisme i biculturalitat?
http://www.tv3.cat/videos/3486650/El-regal-de-les-llengues
http://www.tv3.cat/videos/3486650/El-regal-de-les-llengues
dissabte, 26 de gener del 2013
EL VALENCIÀ A ALACANT: UNA HISTÒRIA AMAGADA
En aquest vídeo es reflexiona sobre l'ús del valencià a Alacant, a través de la visió dels seus ciutadans d'adés, ara i ací.
dilluns, 29 d’octubre del 2012
CASAL POPULAR TIO CUC: NOVEMBRE ESTELLÉS
CASAL POPULAR TIO CUC: NOVEMBRE ESTELLÉS: Este mes, al Casal Popular Tio Cuc, hem preparat una série d'activitats per homenatjar al gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Diss...
divendres, 14 de gener del 2011
PA NEGRE, NOMINADA ALS GOYA
L'obra narrativa catalana Pa negre, d'Emili Teixidor, portada recentment al cinema pel director Agustí Villaronga, s'estrena hui 14 de gener a tots el cinemes espanyols i ha estat nominada als premis Goya 2011 amb 14 nominacions. Per això, us convide que escolteu aquesta entrevista realitzada a l'autor mateix de l'obra poc després de l'estrena. Els fets dramàtics que es conten ens situen en els primers anys de la potguerra espanyola, a la comarca d'Osona. Foren anys difícils de silencis, pors, secrets i traïcions, que el protagonista, un xiquet que camina cap al món dels adults, descobrirà.
Els seus comentaris us facilitaran la comprensió de l'època de postguerra, i conéixer més detingudament com era la situació del moment. Encara més, en gaudireu de la lectura; un llibre que heu de llegir i una pel·lícula que heu de veure.
dijous, 2 de desembre del 2010
TEATRE EN VALENCIÀ
Us informe que, el proper dissabte a les 20:30, a la Casa de Cultura de Mutxamel es representarà Silencis, obra adaptada de la novel·la Els silencis de Maria, de Carles Cortés i representada per la companyia La Ferroviària. L'obra se centra en la reflexió sobre un tema de tan actualitat com és la violència de gènere i la interacció entre cultures, en aquest cas entre Orient i Occident. Cal ressaltar que la companyia elxana sota la direcció de Paco Macià ha obtingut el Premi Especial del Jurat de la Mostra de Teatre de Barcelona 2009 per la proposta plàstica amb què s’ha dut aquesta novel•la a l’escenari. Si teniu un espai per a l'esplai, no us perdeu l'ocasió d'anar-hi.
dilluns, 29 de novembre del 2010
BENVINGUTS I BENVINGUDES!
Us convide a recórrer aquest camí que hem encetat hui mateix. Un camí de paraules que espere que aprofitem tots plegats i donen el seu fruit. Ànim i pugeu al tren del valencià!
divendres, 15 d’octubre del 2010
L'APOSTROFACIÓ DE L'ARTICLE
Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 112)
L’article (el [l’], la [l’], els, les) precedeix el nom substantiu o altres mots substantivats indicant-nos-en el nombre i, en molts casos, el gènere. Com que les formes de plural no s’apostrofen, sols en posarem algun petit exemple.
L’article (el [l’], la [l’], els, les) precedeix el nom substantiu o altres mots substantivats indicant-nos-en el nombre i, en molts casos, el gènere. Com que les formes de plural no s’apostrofen, sols en posarem algun petit exemple.
Apostrofarem
— Apostrofarem les formes del singular de l’article (masculí el i femení la), de manera que es reduiran a l’ davant un mot que comenci amb vocal o h.
Atenció, però, que l’article femení la, si va davant les vocals i o u, sols s’apostrofa si aquestes són tòniques. Exs.:
• l’hivern, l’home, l’IVA (impost), el KGB (comitè), el tipus, l’ullal, l’Uruguai, etc.
• l’amiga, la CIA (agència), la crisi, l’hora, l’oportunitat, l’única, l’ínfula, l’íntima, l’Índia, l’ungla, l’urpa, l’urna, l’única, l’Úrsula, etc.
• els tipus, els homes, els pantalons blaus, etc.
• les crisis, les amigues, les úniques, les tisoretes, etc.
— Hem d’apostrofar l’article (o la preposició de) quan va davant paraules estrangeres catalanitzades que duen una hac no aspirada (muda). Exs.:• l’haixix, l’hàmster, l’handbol, l’hoquei, l’harakiri... i d’handbol, d’hoquei, etc.
— Apostrofarem l’article masculí en paraules començades per s líquida (que generalment solen ser d’altres idiomes). Exs.:
• l’scherzo, l’snack-bar, l’Spiegel, l’Sputnik, l’staff, l’statu quo, l’status, etc.
Cal dir que una bona part de paraules masculines estrangeres començades en s líquida han estat adaptades al català afegint-hi una e inicial. Llavors, la preposició de també s’apostrofa. Exs.:
• l’amiga, la CIA (agència), la crisi, l’hora, l’oportunitat, l’única, l’ínfula, l’íntima, l’Índia, l’ungla, l’urpa, l’urna, l’única, l’Úrsula, etc.
• els tipus, els homes, els pantalons blaus, etc.
• les crisis, les amigues, les úniques, les tisoretes, etc.
— Hem d’apostrofar l’article (o la preposició de) quan va davant paraules estrangeres catalanitzades que duen una hac no aspirada (muda). Exs.:• l’haixix, l’hàmster, l’handbol, l’hoquei, l’harakiri... i d’handbol, d’hoquei, etc.
— Apostrofarem l’article masculí en paraules començades per s líquida (que generalment solen ser d’altres idiomes). Exs.:
• l’scherzo, l’snack-bar, l’Spiegel, l’Sputnik, l’staff, l’statu quo, l’status, etc.
Cal dir que una bona part de paraules masculines estrangeres començades en s líquida han estat adaptades al català afegint-hi una e inicial. Llavors, la preposició de també s’apostrofa. Exs.:
• l’escàner, l’eslàlom, l'esmòquing, l'esquaix, l’estàndard, l’estic, l’estop, l’estrès, d’esprai, d’esquaix, etc.
— Els numerals segueixen les normes generals d’apostrofació. Exs.:
• l’u, l’1, l’onze, l’11, l’XI Simposi d’Informàtica, etc.
— Els numerals segueixen les normes generals d’apostrofació. Exs.:
• l’u, l’1, l’onze, l’11, l’XI Simposi d’Informàtica, etc.
No apostrofarem
— Tornant a l’article femení la, no s’apostrofa davant els mots femenins que comencen amb i o u àtones (precedides o no de h), per tal com hi podem fer sinalefa. Exs.:
• la humanitat, la hipòtesi, la hisenda, la idea, la informació, la intel·ligència, la intimitat, la Isabel, la ITV (Inspecció Tècnica de Vehicles), la UDC (la Unió Democràtica de Catalunya), la unitat, etc.
— Tampoc no apostrofarem l’article la davant les paraules següents: la ira, la una (hora), la anormalitat (altrament es confondria amb la normalitat).
— I encara, no s’apostrofa l’article la davant el nom de les lletres, de manera que direm, per exemple, la e, la u, la efa, la ema, la erra, la essa...
Tals lletres, però, sí que s’apostrofen quan formen part de la inicial d’una sigla dita lletra per lletra.
— Tampoc no apostrofarem l’article la davant les paraules següents: la ira, la una (hora), la anormalitat (altrament es confondria amb la normalitat).
— I encara, no s’apostrofa l’article la davant el nom de les lletres, de manera que direm, per exemple, la e, la u, la efa, la ema, la erra, la essa...
Tals lletres, però, sí que s’apostrofen quan formen part de la inicial d’una sigla dita lletra per lletra.
— No s’apostrofen denominacions com la AP-2, la A-7, la A-19... per tal com el nom de les lletres l’escrivim sempre sense apostrofar (lletres que en aquests casos han d’anar separades de la xifra amb un guionet).— Noteu que tampoc no apostrofem els compostos següents, perquè l’accent del primer element és secundari: la Indo-xina, la infraestructura, la infravaloració, la intercontinental, la Interpol, la intravasació, la ultracorrecció.
— No apostrofarem l’article femení (ni la preposició de) davant una essa líquida (paraules on la s va seguida de consonant). Exs.:
• la Scarlett, la script, la Scala de Milà, la Schola Cantòrum, el pont de la Staten Island, un vals de Strauss, la ciutat de Stuttgart, el règim de Stalin, etc.
— No apostrofarem, per raons de citació, ni l’article femení la ni la preposició de (però l’article masculí sí que s’apostrofa en aquests casos). Exs.:
• Tinc una edició de la Enciclopèdia il·lustrada. / Després ve un capítol sobre la «Originalitat de la literatura». / L’autora de Aloma. / El va titllar de impotent.
• L’Avui va publicar ahir la notícia. / l’«Ara i l’aquí» de Lluís Llach.
Si la primera paraula del conjunt a citar és un article, dins el text corrent l’adaptarem a la construcció de la frase. Exs.:
— No apostrofarem l’article femení (ni la preposició de) davant una essa líquida (paraules on la s va seguida de consonant). Exs.:
• la Scarlett, la script, la Scala de Milà, la Schola Cantòrum, el pont de la Staten Island, un vals de Strauss, la ciutat de Stuttgart, el règim de Stalin, etc.
— No apostrofarem, per raons de citació, ni l’article femení la ni la preposició de (però l’article masculí sí que s’apostrofa en aquests casos). Exs.:
• Tinc una edició de la Enciclopèdia il·lustrada. / Després ve un capítol sobre la «Originalitat de la literatura». / L’autora de Aloma. / El va titllar de impotent.
• L’Avui va publicar ahir la notícia. / l’«Ara i l’aquí» de Lluís Llach.
Si la primera paraula del conjunt a citar és un article, dins el text corrent l’adaptarem a la construcció de la frase. Exs.:
• Els clients del Corte Inglés. / La lectura del Petit príncep sempre es fa agradable.
— Tampoc no farem l’apostrofació (ni de l’article ni de la preposició de) quan el mot sigui una paraula de consideració lexical, és a dir, de sentit metalingüístic:
• El gerundi de escriure és escrivint.
— No s’apostrofen ni la i ni la u inicials d’un mot (vagin precedides o no de h) quan es consideren consonants. Exs.:
• el iode, el iogurt, el iugoslau, el Iemen, el hiat, el ien, el uadi, etc. (però, l’ió).
— Tampoc no apostrofem l'article masculí quan va davant les paraules que mantenen la hac aspirada (la preposició de, tampoc no s'hi apostrofa). Exs.:
• el hall, el hawaià, el hegelianisme, el Hilton, el hobby, de Hitler, etc.
— Tampoc no farem l’apostrofació (ni de l’article ni de la preposició de) quan el mot sigui una paraula de consideració lexical, és a dir, de sentit metalingüístic:
• El gerundi de escriure és escrivint.
— No s’apostrofen ni la i ni la u inicials d’un mot (vagin precedides o no de h) quan es consideren consonants. Exs.:
• el iode, el iogurt, el iugoslau, el Iemen, el hiat, el ien, el uadi, etc. (però, l’ió).
— Tampoc no apostrofem l'article masculí quan va davant les paraules que mantenen la hac aspirada (la preposició de, tampoc no s'hi apostrofa). Exs.:
• el hall, el hawaià, el hegelianisme, el Hilton, el hobby, de Hitler, etc.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
CURSOS 2010-2011
Us informe que s'han convocat els cursos del Pla de Formació Lingüísticotècnica en Llengües del Professorat no universitari (PFLT) 2010-2011. El període de matriculació comença el 4 d'octubre i finalitza el 21 d'octubre de 2010. En aquest enllaç hi trobareu tota la informació que necessiteu.
Animeu-vos i matriculeu-vos!!!
Animeu-vos i matriculeu-vos!!!
dimecres, 26 de maig del 2010
FER i no POSAR
dilluns 3 de novembre de 2008
Eugeni S. Reig - fer i no "posar"
Publicat en el número 509 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 2 de novembre del 2008
fer i no "posar"
En castellà, si em ruboritze “me pogo colorado (o rojo) como un tomate”. En valencià "em faig roig (o vermell) com un titot". “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si tinc un sobresalt i m’esglaie, “me pongo blanco como un muerto”. En valencià, “em faig blanc com la paret (o com el paper)”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si patisc d’aliacà, és a dir, d’icterícia, “me pongo amarillo”. En valencià, “em faig groc”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si menge com un energumen i no faig estrici, “me pongo gordo como un tonel”. En valencià, “em faig gord com un porc”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si fruïsc fins a la sacietat menjant (o amb altres coses), “me pongo las botas”. En valencià, “faig l’agost”. “El faig”, l’agost, no “em pose” res.
En castellà, si algú s’aborrona a causa del fred, de la por o perquè rep una emoció molt forta, “se le ponen los pelos de punta” o “se le pone la carne de gallina”. En valencià, “se li fa pell de gallina”. “Se li fa”, no “se li posa”.
En castellà, si amb paraules o gestos desperte el desig vehement d’alguna cosa en una altra persona, “le pongo los dientes largos”. En valencià, “li faig dentetes (o denteta)”. “Li faig”, no “li pose” res.
En castellà, si parle malament d’algú, “lo pongo verde” o “lo pongo de hoja de perejil”. Em valencià, “el faig un drap vell”. “El faig”, no “el pose”.
En castellà, si algú s’atribuïx mèrits que no té amb intenció de presumir, “se pone moños”. En valencià, “fa el fatxenda” (o “fa el gall”). “Fa”, no “es posa” res.
En castellà, si emmalaltisc, “me pongo enfermo”. En valencià, “em faig malalt”. “Em faig”, no “em pose”.
En tots els casos anteriors hem d’emprar sempre el verb fer, mai el verb posar.
Eugeni S. Reig - fer i no "posar"
Publicat en el número 509 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 2 de novembre del 2008
fer i no "posar"
En castellà, si em ruboritze “me pogo colorado (o rojo) como un tomate”. En valencià "em faig roig (o vermell) com un titot". “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si tinc un sobresalt i m’esglaie, “me pongo blanco como un muerto”. En valencià, “em faig blanc com la paret (o com el paper)”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si patisc d’aliacà, és a dir, d’icterícia, “me pongo amarillo”. En valencià, “em faig groc”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si menge com un energumen i no faig estrici, “me pongo gordo como un tonel”. En valencià, “em faig gord com un porc”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si fruïsc fins a la sacietat menjant (o amb altres coses), “me pongo las botas”. En valencià, “faig l’agost”. “El faig”, l’agost, no “em pose” res.
En castellà, si algú s’aborrona a causa del fred, de la por o perquè rep una emoció molt forta, “se le ponen los pelos de punta” o “se le pone la carne de gallina”. En valencià, “se li fa pell de gallina”. “Se li fa”, no “se li posa”.
En castellà, si amb paraules o gestos desperte el desig vehement d’alguna cosa en una altra persona, “le pongo los dientes largos”. En valencià, “li faig dentetes (o denteta)”. “Li faig”, no “li pose” res.
En castellà, si parle malament d’algú, “lo pongo verde” o “lo pongo de hoja de perejil”. Em valencià, “el faig un drap vell”. “El faig”, no “el pose”.
En castellà, si algú s’atribuïx mèrits que no té amb intenció de presumir, “se pone moños”. En valencià, “fa el fatxenda” (o “fa el gall”). “Fa”, no “es posa” res.
En castellà, si emmalaltisc, “me pongo enfermo”. En valencià, “em faig malalt”. “Em faig”, no “em pose”.
En tots els casos anteriors hem d’emprar sempre el verb fer, mai el verb posar.
dimarts, 4 de maig del 2010
dijous, 29 d’abril del 2010
dissabte, 27 de març del 2010
50 ANYS DE "AL VENT"
La cançó Al vent, del cantautor valencià Raimon, compleix 50 anys, i amb ella, un munt d'esperances i lluita per la llibertat. Per això, us la deixe com a penyora. Gaudiu-la!
LA NOVA CANÇÓ
Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d'ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d'èxits d'altres autors, etc.
Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se’n va anar.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.
Es destacaren artistes que van contribuir a enriquir el món de la cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu -premi de la crítica espanyola (1966)- o nous membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs internacionals.
Més tard aparegueren cantants bilingües i posicions ideològiques que semblaven desvirtuar les idees inicials.
Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d'Els Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat llargament l'àrea lingüística catalana estricta.
Més tard s'han destacat, al País Valencià, Ovidi Montllor.
Arran d'aquest moviment, nasqueren moviments paral•lels a Galícia, al País Basc i a Castella
LA NOVA CANÇÓ
Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d'ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d'èxits d'altres autors, etc.
Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se’n va anar.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.
Es destacaren artistes que van contribuir a enriquir el món de la cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu -premi de la crítica espanyola (1966)- o nous membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs internacionals.
Més tard aparegueren cantants bilingües i posicions ideològiques que semblaven desvirtuar les idees inicials.
Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d'Els Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat llargament l'àrea lingüística catalana estricta.
Més tard s'han destacat, al País Valencià, Ovidi Montllor.
Arran d'aquest moviment, nasqueren moviments paral•lels a Galícia, al País Basc i a Castella
diumenge, 21 de març del 2010
CONVOCATÒRIA CURSOS ESPECÍFICS
Us deixe l'enllaç a la convocatòria dels cursos específics que s'han convocat per a l'estiu. El període d'inscripció és de l'11 de març al 7 d'abril. Recordeu que si aconseguiu superar amb èxit el curs que estem impartint i després el curs específic, obtindreu la CAPACITACIÓ EN VALENCIÀ.http://www.edu.gva.es/ocd/sedev/val/capval.htm
divendres, 19 de març del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)