dilluns, 29 de novembre del 2010
BENVINGUTS I BENVINGUDES!
Us convide a recórrer aquest camí que hem encetat hui mateix. Un camí de paraules que espere que aprofitem tots plegats i donen el seu fruit. Ànim i pugeu al tren del valencià!
divendres, 15 d’octubre del 2010
L'APOSTROFACIÓ DE L'ARTICLE
Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 112)
L’article (el [l’], la [l’], els, les) precedeix el nom substantiu o altres mots substantivats indicant-nos-en el nombre i, en molts casos, el gènere. Com que les formes de plural no s’apostrofen, sols en posarem algun petit exemple.
L’article (el [l’], la [l’], els, les) precedeix el nom substantiu o altres mots substantivats indicant-nos-en el nombre i, en molts casos, el gènere. Com que les formes de plural no s’apostrofen, sols en posarem algun petit exemple.
Apostrofarem
— Apostrofarem les formes del singular de l’article (masculí el i femení la), de manera que es reduiran a l’ davant un mot que comenci amb vocal o h.
Atenció, però, que l’article femení la, si va davant les vocals i o u, sols s’apostrofa si aquestes són tòniques. Exs.:
• l’hivern, l’home, l’IVA (impost), el KGB (comitè), el tipus, l’ullal, l’Uruguai, etc.
• l’amiga, la CIA (agència), la crisi, l’hora, l’oportunitat, l’única, l’ínfula, l’íntima, l’Índia, l’ungla, l’urpa, l’urna, l’única, l’Úrsula, etc.
• els tipus, els homes, els pantalons blaus, etc.
• les crisis, les amigues, les úniques, les tisoretes, etc.
— Hem d’apostrofar l’article (o la preposició de) quan va davant paraules estrangeres catalanitzades que duen una hac no aspirada (muda). Exs.:• l’haixix, l’hàmster, l’handbol, l’hoquei, l’harakiri... i d’handbol, d’hoquei, etc.
— Apostrofarem l’article masculí en paraules començades per s líquida (que generalment solen ser d’altres idiomes). Exs.:
• l’scherzo, l’snack-bar, l’Spiegel, l’Sputnik, l’staff, l’statu quo, l’status, etc.
Cal dir que una bona part de paraules masculines estrangeres començades en s líquida han estat adaptades al català afegint-hi una e inicial. Llavors, la preposició de també s’apostrofa. Exs.:
• l’amiga, la CIA (agència), la crisi, l’hora, l’oportunitat, l’única, l’ínfula, l’íntima, l’Índia, l’ungla, l’urpa, l’urna, l’única, l’Úrsula, etc.
• els tipus, els homes, els pantalons blaus, etc.
• les crisis, les amigues, les úniques, les tisoretes, etc.
— Hem d’apostrofar l’article (o la preposició de) quan va davant paraules estrangeres catalanitzades que duen una hac no aspirada (muda). Exs.:• l’haixix, l’hàmster, l’handbol, l’hoquei, l’harakiri... i d’handbol, d’hoquei, etc.
— Apostrofarem l’article masculí en paraules començades per s líquida (que generalment solen ser d’altres idiomes). Exs.:
• l’scherzo, l’snack-bar, l’Spiegel, l’Sputnik, l’staff, l’statu quo, l’status, etc.
Cal dir que una bona part de paraules masculines estrangeres començades en s líquida han estat adaptades al català afegint-hi una e inicial. Llavors, la preposició de també s’apostrofa. Exs.:
• l’escàner, l’eslàlom, l'esmòquing, l'esquaix, l’estàndard, l’estic, l’estop, l’estrès, d’esprai, d’esquaix, etc.
— Els numerals segueixen les normes generals d’apostrofació. Exs.:
• l’u, l’1, l’onze, l’11, l’XI Simposi d’Informàtica, etc.
— Els numerals segueixen les normes generals d’apostrofació. Exs.:
• l’u, l’1, l’onze, l’11, l’XI Simposi d’Informàtica, etc.
No apostrofarem
— Tornant a l’article femení la, no s’apostrofa davant els mots femenins que comencen amb i o u àtones (precedides o no de h), per tal com hi podem fer sinalefa. Exs.:
• la humanitat, la hipòtesi, la hisenda, la idea, la informació, la intel·ligència, la intimitat, la Isabel, la ITV (Inspecció Tècnica de Vehicles), la UDC (la Unió Democràtica de Catalunya), la unitat, etc.
— Tampoc no apostrofarem l’article la davant les paraules següents: la ira, la una (hora), la anormalitat (altrament es confondria amb la normalitat).
— I encara, no s’apostrofa l’article la davant el nom de les lletres, de manera que direm, per exemple, la e, la u, la efa, la ema, la erra, la essa...
Tals lletres, però, sí que s’apostrofen quan formen part de la inicial d’una sigla dita lletra per lletra.
— Tampoc no apostrofarem l’article la davant les paraules següents: la ira, la una (hora), la anormalitat (altrament es confondria amb la normalitat).
— I encara, no s’apostrofa l’article la davant el nom de les lletres, de manera que direm, per exemple, la e, la u, la efa, la ema, la erra, la essa...
Tals lletres, però, sí que s’apostrofen quan formen part de la inicial d’una sigla dita lletra per lletra.
— No s’apostrofen denominacions com la AP-2, la A-7, la A-19... per tal com el nom de les lletres l’escrivim sempre sense apostrofar (lletres que en aquests casos han d’anar separades de la xifra amb un guionet).— Noteu que tampoc no apostrofem els compostos següents, perquè l’accent del primer element és secundari: la Indo-xina, la infraestructura, la infravaloració, la intercontinental, la Interpol, la intravasació, la ultracorrecció.
— No apostrofarem l’article femení (ni la preposició de) davant una essa líquida (paraules on la s va seguida de consonant). Exs.:
• la Scarlett, la script, la Scala de Milà, la Schola Cantòrum, el pont de la Staten Island, un vals de Strauss, la ciutat de Stuttgart, el règim de Stalin, etc.
— No apostrofarem, per raons de citació, ni l’article femení la ni la preposició de (però l’article masculí sí que s’apostrofa en aquests casos). Exs.:
• Tinc una edició de la Enciclopèdia il·lustrada. / Després ve un capítol sobre la «Originalitat de la literatura». / L’autora de Aloma. / El va titllar de impotent.
• L’Avui va publicar ahir la notícia. / l’«Ara i l’aquí» de Lluís Llach.
Si la primera paraula del conjunt a citar és un article, dins el text corrent l’adaptarem a la construcció de la frase. Exs.:
— No apostrofarem l’article femení (ni la preposició de) davant una essa líquida (paraules on la s va seguida de consonant). Exs.:
• la Scarlett, la script, la Scala de Milà, la Schola Cantòrum, el pont de la Staten Island, un vals de Strauss, la ciutat de Stuttgart, el règim de Stalin, etc.
— No apostrofarem, per raons de citació, ni l’article femení la ni la preposició de (però l’article masculí sí que s’apostrofa en aquests casos). Exs.:
• Tinc una edició de la Enciclopèdia il·lustrada. / Després ve un capítol sobre la «Originalitat de la literatura». / L’autora de Aloma. / El va titllar de impotent.
• L’Avui va publicar ahir la notícia. / l’«Ara i l’aquí» de Lluís Llach.
Si la primera paraula del conjunt a citar és un article, dins el text corrent l’adaptarem a la construcció de la frase. Exs.:
• Els clients del Corte Inglés. / La lectura del Petit príncep sempre es fa agradable.
— Tampoc no farem l’apostrofació (ni de l’article ni de la preposició de) quan el mot sigui una paraula de consideració lexical, és a dir, de sentit metalingüístic:
• El gerundi de escriure és escrivint.
— No s’apostrofen ni la i ni la u inicials d’un mot (vagin precedides o no de h) quan es consideren consonants. Exs.:
• el iode, el iogurt, el iugoslau, el Iemen, el hiat, el ien, el uadi, etc. (però, l’ió).
— Tampoc no apostrofem l'article masculí quan va davant les paraules que mantenen la hac aspirada (la preposició de, tampoc no s'hi apostrofa). Exs.:
• el hall, el hawaià, el hegelianisme, el Hilton, el hobby, de Hitler, etc.
— Tampoc no farem l’apostrofació (ni de l’article ni de la preposició de) quan el mot sigui una paraula de consideració lexical, és a dir, de sentit metalingüístic:
• El gerundi de escriure és escrivint.
— No s’apostrofen ni la i ni la u inicials d’un mot (vagin precedides o no de h) quan es consideren consonants. Exs.:
• el iode, el iogurt, el iugoslau, el Iemen, el hiat, el ien, el uadi, etc. (però, l’ió).
— Tampoc no apostrofem l'article masculí quan va davant les paraules que mantenen la hac aspirada (la preposició de, tampoc no s'hi apostrofa). Exs.:
• el hall, el hawaià, el hegelianisme, el Hilton, el hobby, de Hitler, etc.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
CURSOS 2010-2011
Us informe que s'han convocat els cursos del Pla de Formació Lingüísticotècnica en Llengües del Professorat no universitari (PFLT) 2010-2011. El període de matriculació comença el 4 d'octubre i finalitza el 21 d'octubre de 2010. En aquest enllaç hi trobareu tota la informació que necessiteu.
Animeu-vos i matriculeu-vos!!!
Animeu-vos i matriculeu-vos!!!
dimecres, 26 de maig del 2010
FER i no POSAR
dilluns 3 de novembre de 2008
Eugeni S. Reig - fer i no "posar"
Publicat en el número 509 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 2 de novembre del 2008
fer i no "posar"
En castellà, si em ruboritze “me pogo colorado (o rojo) como un tomate”. En valencià "em faig roig (o vermell) com un titot". “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si tinc un sobresalt i m’esglaie, “me pongo blanco como un muerto”. En valencià, “em faig blanc com la paret (o com el paper)”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si patisc d’aliacà, és a dir, d’icterícia, “me pongo amarillo”. En valencià, “em faig groc”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si menge com un energumen i no faig estrici, “me pongo gordo como un tonel”. En valencià, “em faig gord com un porc”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si fruïsc fins a la sacietat menjant (o amb altres coses), “me pongo las botas”. En valencià, “faig l’agost”. “El faig”, l’agost, no “em pose” res.
En castellà, si algú s’aborrona a causa del fred, de la por o perquè rep una emoció molt forta, “se le ponen los pelos de punta” o “se le pone la carne de gallina”. En valencià, “se li fa pell de gallina”. “Se li fa”, no “se li posa”.
En castellà, si amb paraules o gestos desperte el desig vehement d’alguna cosa en una altra persona, “le pongo los dientes largos”. En valencià, “li faig dentetes (o denteta)”. “Li faig”, no “li pose” res.
En castellà, si parle malament d’algú, “lo pongo verde” o “lo pongo de hoja de perejil”. Em valencià, “el faig un drap vell”. “El faig”, no “el pose”.
En castellà, si algú s’atribuïx mèrits que no té amb intenció de presumir, “se pone moños”. En valencià, “fa el fatxenda” (o “fa el gall”). “Fa”, no “es posa” res.
En castellà, si emmalaltisc, “me pongo enfermo”. En valencià, “em faig malalt”. “Em faig”, no “em pose”.
En tots els casos anteriors hem d’emprar sempre el verb fer, mai el verb posar.
Eugeni S. Reig - fer i no "posar"
Publicat en el número 509 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 2 de novembre del 2008
fer i no "posar"
En castellà, si em ruboritze “me pogo colorado (o rojo) como un tomate”. En valencià "em faig roig (o vermell) com un titot". “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si tinc un sobresalt i m’esglaie, “me pongo blanco como un muerto”. En valencià, “em faig blanc com la paret (o com el paper)”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si patisc d’aliacà, és a dir, d’icterícia, “me pongo amarillo”. En valencià, “em faig groc”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si menge com un energumen i no faig estrici, “me pongo gordo como un tonel”. En valencià, “em faig gord com un porc”. “Em faig”, no “em pose”.
En castellà, si fruïsc fins a la sacietat menjant (o amb altres coses), “me pongo las botas”. En valencià, “faig l’agost”. “El faig”, l’agost, no “em pose” res.
En castellà, si algú s’aborrona a causa del fred, de la por o perquè rep una emoció molt forta, “se le ponen los pelos de punta” o “se le pone la carne de gallina”. En valencià, “se li fa pell de gallina”. “Se li fa”, no “se li posa”.
En castellà, si amb paraules o gestos desperte el desig vehement d’alguna cosa en una altra persona, “le pongo los dientes largos”. En valencià, “li faig dentetes (o denteta)”. “Li faig”, no “li pose” res.
En castellà, si parle malament d’algú, “lo pongo verde” o “lo pongo de hoja de perejil”. Em valencià, “el faig un drap vell”. “El faig”, no “el pose”.
En castellà, si algú s’atribuïx mèrits que no té amb intenció de presumir, “se pone moños”. En valencià, “fa el fatxenda” (o “fa el gall”). “Fa”, no “es posa” res.
En castellà, si emmalaltisc, “me pongo enfermo”. En valencià, “em faig malalt”. “Em faig”, no “em pose”.
En tots els casos anteriors hem d’emprar sempre el verb fer, mai el verb posar.
dimarts, 4 de maig del 2010
dijous, 29 d’abril del 2010
dissabte, 27 de març del 2010
50 ANYS DE "AL VENT"
La cançó Al vent, del cantautor valencià Raimon, compleix 50 anys, i amb ella, un munt d'esperances i lluita per la llibertat. Per això, us la deixe com a penyora. Gaudiu-la!
LA NOVA CANÇÓ
Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d'ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d'èxits d'altres autors, etc.
Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se’n va anar.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.
Es destacaren artistes que van contribuir a enriquir el món de la cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu -premi de la crítica espanyola (1966)- o nous membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs internacionals.
Més tard aparegueren cantants bilingües i posicions ideològiques que semblaven desvirtuar les idees inicials.
Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d'Els Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat llargament l'àrea lingüística catalana estricta.
Més tard s'han destacat, al País Valencià, Ovidi Montllor.
Arran d'aquest moviment, nasqueren moviments paral•lels a Galícia, al País Basc i a Castella
LA NOVA CANÇÓ
Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d'ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d'èxits d'altres autors, etc.
Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se’n va anar.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.
Es destacaren artistes que van contribuir a enriquir el món de la cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu -premi de la crítica espanyola (1966)- o nous membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs internacionals.
Més tard aparegueren cantants bilingües i posicions ideològiques que semblaven desvirtuar les idees inicials.
Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d'Els Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat llargament l'àrea lingüística catalana estricta.
Més tard s'han destacat, al País Valencià, Ovidi Montllor.
Arran d'aquest moviment, nasqueren moviments paral•lels a Galícia, al País Basc i a Castella
Subscriure's a:
Missatges (Atom)