TEATRE EN VALENCIÀ

Us informe que, el proper dissabte a les 20:30, a la Casa de Cultura de Mutxamel es representarà Silencis, obra adaptada de la novel·la Els silencis de Maria, de Carles Cortés i representada per la companyia La Ferroviària. L'obra se centra en la reflexió sobre un tema de tan actualitat com és la violència de gènere i la interacció entre cultures, en aquest cas entre Orient i Occident. Cal ressaltar que la companyia elxana sota la direcció de Paco Macià ha obtingut el Premi Especial del Jurat de la Mostra de Teatre de Barcelona 2009 per la proposta plàstica amb què s’ha dut aquesta novel•la a l’escenari. Si teniu un espai per a l'esplai, no us perdeu l'ocasió d'anar-hi.

BENVINGUTS I BENVINGUDES!

Us convide a recórrer aquest camí que hem encetat hui mateix. Un camí de paraules que espere que aprofitem tots plegats i donen el seu fruit. Ànim i pugeu al tren del valencià!

L'APOSTROFACIÓ DE L'ARTICLE

Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 112)

L’article (el [l’], la [l’], els, les) precedeix el nom substantiu o altres mots subs­tantivats in­dicant-nos-en el nombre i, en molts casos, el gènere. Com que les formes de plural no s’apostrofen, sols en posarem algun petit exemple.

Apostrofarem
— Apostrofarem les formes del singular de l’article (masculí el i femení la), de manera que es reduiran a l’ da­vant un mot que comenci amb vocal o h.
Atenció, però, que l’article femení la, si va davant les vocals i o u, sols s’apostrofa si aquestes són tòniques. Exs.:

• l’hivern, l’home, l’IVA (impost), el KGB (comitè), el tipus, l’ullal, l’Uruguai, etc.
• l’amiga, la CIA (agència), la crisi, l’hora, l’oportunitat, l’única, l’ínfula, l’íntima, l’Índia, l’ungla, l’urpa, l’urna, l’única, l’Úrsula, etc.
• els tipus, els homes, els pantalons blaus, etc.
• les crisis, les amigues, les úniques, les tisoretes, etc.
— Hem d’apostrofar l’article (o la preposició de) quan va davant paraules estrangeres catala­nit­za­des que duen una hac no aspirada (muda). Exs.:• l’haixix, l’hàmster, l’handbol, l’hoquei, l’harakiri... i d’handbol, d’hoquei, etc.
— Apostrofarem l’article masculí en paraules començades per s líquida (que gene­ralment solen ser d’altres idiomes). Exs.:
• l’scherzo, l’snack-bar, l’Spiegel, l’Sputnik, l’staff, l’statu quo, l’status, etc.
Cal dir que una bona part de paraules masculines estrangeres començades en s líquida han estat adaptades al català afegint-hi una e inicial. Llavors, la preposició de també s’apostrofa. Exs.:

• l’escàner, l’eslàlom, l'esmòquing, l'esquaix, l’estàndard, l’estic, l’estop, l’estrès, d’esprai, d’esquaix, etc.
— Els numerals segueixen les normes generals d’apostrofació. Exs.:
• l’u, l’1, l’onze, l’11, l’XI Simposi d’Informàtica, etc.

No apostrofarem
— Tornant a l’article femení la, no s’apostrofa davant els mots femenins que co­men­cen amb i o u àtones (precedides o no de h), per tal com hi podem fer sinalefa. Exs.:

• la humanitat, la hipòtesi, la hisenda, la idea, la informació, la intel·ligència, la inti­mitat, la Isabel, la ITV (Inspecció Tècnica de Vehicles), la UDC (la Unió Demo­crà­tica de Catalunya), la unitat, etc.
— Tampoc no apostrofarem l’article la davant les paraules se­güents: la ira, la una (hora), la anormalitat (altrament es confondria amb la normalitat).
— I encara, no s’apostrofa l’article la davant el nom de les lletres, de manera que direm, per exemple, la e, la u, la efa, la ema, la erra, la essa...
Tals lletres, però, sí que s’apostrofen quan formen part de la inicial d’una sigla dita lletra per lletra.

— No s’apostrofen denominacions com la AP-2, la A-7, la A-19... per tal com el nom de les lletres l’escrivim sempre sense apostrofar (lle­tres que en aquests casos han d’anar separades de la xifra amb un guionet).— Noteu que tampoc no apostrofem els compostos següents, perquè l’accent del pri­mer ele­ment és secundari: la Indo-xina, la infraestructura, la infravaloració, la inter­con­­tinental, la Interpol, la intravasació, la ultracorrecció.
— No apostrofarem l’article femení (ni la preposició de) davant una essa líquida (paraules on la s va seguida de consonant). Exs.:
• la Scarlett, la script, la Scala de Milà, la Schola Cantòrum, el pont de la Staten Island, un vals de Strauss, la ciutat de Stuttgart, el règim de Stalin, etc.
— No apostrofarem, per raons de citació, ni l’article femení la ni la preposició de (però l’ar­­ticle masculí sí que s’apostrofa en aquests casos). Exs.:
• Tinc una edició de la Enciclopèdia il·lustrada. / Després ve un capítol sobre la «Ori­gi­nalitat de la lite­ratura». / L’autora de Aloma. / El va titllar de impotent.
• L’Avui va publicar ahir la notícia. / l’«Ara i l’aquí» de Lluís Llach.
Si la primera paraula del conjunt a citar és un article, dins el text corrent l’adap­tarem a la construcció de la frase. Exs.:

• Els clients del Corte Inglés. / La lectura del Petit príncep sempre es fa agradable.
— Tampoc no farem l’apostrofació (ni de l’article ni de la preposició de) quan el mot sigui una paraula de consideració lexical, és a dir, de sentit metalingüístic:
• El gerundi de escriure és escrivint.
— No s’apostrofen ni la i ni la u inicials d’un mot (vagin precedides o no de h) quan es consideren con­­so­nants. Exs.:
• el iode, el iogurt, el iugoslau, el Iemen, el hiat, el ien, el uadi, etc. (però, l’ió).
— Tampoc no apostrofem l'article masculí quan va davant les paraules que mantenen la hac as­­­­­pirada (la preposició de, tampoc no s'hi apostrofa). Exs.:
• el hall, el hawaià, el hegelianisme, el Hilton, el hobby, de Hitler, etc.

CURSOS 2010-2011

Us informe que s'han convocat els cursos del Pla de Formació Lingüísticotècnica en Llengües del Professorat no universitari (PFLT) 2010-2011. El període de matriculació comença el 4 d'octubre i finalitza el 21 d'octubre de 2010. En aquest enllaç hi trobareu tota la informació que necessiteu.
Animeu-vos i matriculeu-vos!!!

FER i no POSAR

dilluns 3 de novembre de 2008
Eugeni S. Reig - fer i no "posar"
Publicat en el número 509 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 2 de novembre del 2008

fer i no "posar"

En castellà, si em ruboritze “me pogo colorado (o rojo) como un tomate”. En valencià "em faig roig (o vermell) com un titot". “Em faig”, no “em pose”.

En castellà, si tinc un sobresalt i m’esglaie, “me pongo blanco como un muerto”. En valencià, “em faig blanc com la paret (o com el paper)”. “Em faig”, no “em pose”.

En castellà, si patisc d’aliacà, és a dir, d’icterícia, “me pongo amarillo”. En valencià, “em faig groc”. “Em faig”, no “em pose”.

En castellà, si menge com un energumen i no faig estrici, “me pongo gordo como un tonel”. En valencià, “em faig gord com un porc”. “Em faig”, no “em pose”.

En castellà, si fruïsc fins a la sacietat menjant (o amb altres coses), “me pongo las botas”. En valencià, “faig l’agost”. “El faig”, l’agost, no “em pose” res.

En castellà, si algú s’aborrona a causa del fred, de la por o perquè rep una emoció molt forta, “se le ponen los pelos de punta” o “se le pone la carne de gallina”. En valencià, “se li fa pell de gallina”. “Se li fa”, no “se li posa”.

En castellà, si amb paraules o gestos desperte el desig vehement d’alguna cosa en una altra persona, “le pongo los dientes largos”. En valencià, “li faig dentetes (o denteta)”. “Li faig”, no “li pose” res.

En castellà, si parle malament d’algú, “lo pongo verde” o “lo pongo de hoja de perejil”. Em valencià, “el faig un drap vell”. “El faig”, no “el pose”.

En castellà, si algú s’atribuïx mèrits que no té amb intenció de presumir, “se pone moños”. En valencià, “fa el fatxenda” (o “fa el gall”). “Fa”, no “es posa” res.

En castellà, si emmalaltisc, “me pongo enfermo”. En valencià, “em faig malalt”. “Em faig”, no “em pose”.

En tots els casos anteriors hem d’emprar sempre el verb fer, mai el verb posar.

CALENDARI D'EXÀMENS I LLOC DE REALITZACIÓ

POESIA: ELS AMANTS, de Vicent Andrés Estellés

50 ANYS DE "AL VENT"

La cançó Al vent, del cantautor valencià Raimon, compleix 50 anys, i amb ella, un munt d'esperances i lluita per la llibertat. Per això, us la deixe com a penyora. Gaudiu-la!

LA NOVA CANÇÓ
Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d'ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d'èxits d'altres autors, etc.
Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se’n va anar.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.
Es destacaren artistes que van contribuir a enriquir el món de la cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu -premi de la crítica espanyola (1966)- o nous membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs internacionals.
Més tard aparegueren cantants bilingües i posicions ideològiques que semblaven desvirtuar les idees inicials.
Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d'Els Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat llargament l'àrea lingüística catalana estricta.
Més tard s'han destacat, al País Valencià, Ovidi Montllor.
Arran d'aquest moviment, nasqueren moviments paral•lels a Galícia, al País Basc i a Castella

CONVOCATÒRIA CURSOS ESPECÍFICS

Us deixe l'enllaç a la convocatòria dels cursos específics que s'han convocat per a l'estiu. El període d'inscripció és de l'11 de març al 7 d'abril. Recordeu que si aconseguiu superar amb èxit el curs que estem impartint i després el curs específic, obtindreu la CAPACITACIÓ EN VALENCIÀ.

http://www.edu.gva.es/ocd/sedev/val/capval.htm

CARACTERÍSTIQUES DIALECTALS DEL CATALÀ

CATALÀ

View more presentations from gilabert.

TEATRE EN VALENCIÀ A ALACANT

El pròxim divendres dia 12 de març tindrà lloc l'única representació en valencià de l'obra El somriure de M. O'hara a càrrec de la companyia La Dependent.
Sala Arniches, 21.00 h.

Animeu-vos a anar-hi!

VOLUNTARIAT PEL VALENCIÀ: VÍDEO

">

CINEMA EN VALENCIÀ

Animeu-vos a veure alguna pel·lícula en valencià, i més ara, que a Alacant se n'ofereixen en algunes sales com les que a continuació us indique. Gaudiu del cinema en valencià!

SOCIOLINGÜÍSTICA: LLOCS ON ES PARLA LA NOSTRA LLENGUA

Si cliqueu sobre el mapa, enllaçareu amb una pàgina on podreu conéixer els diferents dialectes del català i les característiques de cadascun d'ells.

L'ÚS DELS VERBS SER I ESTAR

Llevat del castellà, les altres llengües romàniques fan un ús més aviat restrictiu del verb estar. En aquest cas, el català no l'utilitza tant com el castellà, però sí amb més freqüència que altres llengües romàniques. Per tant, cal anar amb compte i no emprar estar en els casos en què tradicionalment hem utilitzat ser.


Per regla general, en els contextos on pot donar-se una alternança entre ser i estar, utilitzarem ser quan no tenim en compte el pas del temps i estar quan incidim en la durada de l'acció verbal.
Ex.: La biblioteca és tancada (vaig a tornar un llibre i la trobe tancada).
La biblioteca està tancada els dissabtes (tots els dissabtes la tanquen).


Podem sintetitzar els usos de ser i estar com segueix:

A. SER

Indica identitat.
Ex.: Aquesta és la metja del poble.

Indica pertinença o procedència.
Ex.: La carpeta que has agafat és meua.
La nova professora és de València.

Expressa qualitats permanents, tant en subjectes animats com inanimats.
Ex.: El cel és blau.
Aquell polític és casat.

Expressa qualitats transitòries de subjectes inanimats, sense indicació quantitativa de temps.
Ex.: La cadira és coixa.

Indica presència en un lloc, sense indicació quantitativa de temps; llavors equival a es troba.
Ex.: Els llibres són a la prestatgeria.
La meua germana és al menjador.

Expressa el temps en què ocorre una cosa.
Ex.: La festa del Tirant és al novembre.

B. ESTAR

Indica qualitats transitòries de subjectes inanimats, amb especificació quantitativa de temps.
Ex.: El cel està negre durant la tempesta.

Expressa qualitat transitòria de subjectes inanimats amb un complement que en conserva la qualitat; llavors, equival a es manté.
Ex.: Ex.: La sopa està calenta a la cuina.
L'habitació està freda amb l'aire condicionat.

Indica qualitats transitòries de subjectes animats, com ara l'estat físic, professional, de salut, etc.
Ex.: Està deprimida perquè està aturada.

Expressa qualitats derivades de la situació del subjecte en un lloc concret; aleshores equival a col·locat.
Ex.: Estaven asseguts al final de la sala.
El telèfon està penjat a l'entrada.

Indica presència en un lloc amb especificació quantitativa de temps.
Ex.: Estaré a casa fins a les nou.

Expressa permanència habitual en un lloc i equival a viure.
Ex.: Està a casa dels seus pares, però els caps de setmana no hi és.

Indica el temps durant el qual es fa una cosa.
Ex.: Estarem d'acampada per les vacances de Nadal.

C. SER i ESTAR
Quan volem expressar situació geogràfica, podem utilitzar indistintament ser o estar per tal com el primer equival a trobar-se i el segon a ser situat; és a dir, la diferència de matís no és molt significativa.
Ex.: Benigànim és a la Vall d'Albaida (es troba a la Vall d'Albaida).
Ex.: Benigànim està a la Vall d'Albaida (és situat a la Vall d'Albaida).

EL LLENGUATGE NO TÉ SEXE

Una de les lleis fonamentals en què s'ha basat l'evolució del llenguatge és l'economia; és a dir, la capacitat de les llengües tant per a expressar de manera sintètica les idees com per a parlar de la realitat que ens envolta. Del que es tracta, al cap i a la fi, és de facilitar la comunicació humana.

Així, el llatí distingia tres gèneres per a designar les coses: masculí, femení i neutre. La mateixa economia del llenguatge provocà que aquesta distinció masculí-neutre acabara perdent-se i el masculí prenguera els trets propis del gènere neutre. D'aquesta manera, en les llengües romàniques s'estableix l'oposició masculí (gènere no marcat)/femení (gènere marcat). Aquest és el motiu pel qual en la nostra llengua emprem el masculí per a expressar ambdós gèneres.

La llei que acabem d'anomenar no sols funciona en el nivell morfològic sinó que es dóna en tota l'estructura lingüística. Així, per exemple, utilitzem la paraula dia per a referir-nos tant al període de 24 hores (significat no marcat) com per a les hores de sol (significat marcat oposat a nit).

Basant-nos en aquesta regla i com a criteri general, recomanem l'ús del masculí com a gènere no marcat que inclou per igual el masculí i el femení. Per tant bandejarem les solucions que es basen en la repetició de paraules en els dos gèneres (els professors i les professores) i les que proposen omplir els textos de barres (els/les professors/res), ja que dificulten la lectura i provoquen l'ambigüitat del missatge.

Ben mirat, aquestes solucions són igualment sexistes, per tal com un dels dos gèneres ha d'ocupar irremeiablement el primer lloc (els professors i les professores o les professores i els professors?). A més a més, impedeixen de mantindre la coherència genèrica al llarg del text (els professors i les professores convocats...), quan hauria d'haver-hi concordança de gènere entre substantius i adjectius (els professors i les professores convocats i convocades).

No hem d'oblidar, però, que la llengua també ens proporciona una sèrie de paraules i d'expressions per a designar les dues realitats, la masculina i la femenina, sense haver de recórrer necessàriament al terme masculí. Sempre que es puga, convé utilitzar-les:

Les persones en comptes d'els hòmens i les dones

L'alumnat en comptes d'els alumnes i les alumnes

El professorat en comptes d'els professors i les professores, etc.

Al cap i a la fi, el llenguatge no té sexe: qui pot veure representat en un terme no marcat només les persones de sexe masculí són els usuaris. Si aconseguim buidar aquests masculins genèrics de connotacions sexistes, la prevalença del masculí sobre el femení haurà quedat eliminada.

LES PREPOSICIONS: A/EN i PER/PER A

1. Les preposicions a i en

Davant de topònims cal utilitzar la preposició a, tant si el verb expressa moviment com situació.
Ex.: Se'n va a Xeraco.
Viu a Tavernes Blanques.


Amb verbs de moviment s'ha d'usar la preposició a. Ex.: Vés a la botiga.
Han pujat a una muntanya.


En canvi, quan el verb expressa situació hem de fer la distinció entre a i en. Emprarem a davant de l'article determinat i de l'adjectiu interrogatiu quin. Ex.: A quin curs estàs?
Ho he trobat a la botiga.
Però utilitzarem en davant de l'article indeterminat, dels demostratius i dels indefinits. Ex.: En aquesta casa fa molta calor.
Trobarem habitació en algun hotel.
Es van conéixer en una manifestació.
També emprarem en quan la designació de lloc tinga un caràcter temporal, històric, social o un sentit figurat.
Ex.: En l'Europa de les nacions els valencians tenim molt a dir.
Les conseqüències polítiques que es generaren en la transició democràtica foren decisives.
L'oferta es publicarà en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.


2. Les preposicions per i per a
Com a regla general, la preposició per indica causa i la preposició per a indica finalitat. Ex.: Ho ha fet pels seus fills. (Ho ha fet pensant en els seus fills).
Ho ha fet per als seus fills. (Ha fet alguna cosa destinada als seus fills).

PER:

La preposició per se sol utilitzar quan el subjecte de l'acció és animat: Joan estudia per aprovar (perquè vol aprovar)

PER A:

Ara bé, davant d'infinitiu i quan el verb expressa causa i finalitat alhora, cal utilitzar la preposició per. Ex.: Es va matricular de 250 crèdits per acabar la carrera. (La causa i la finalitat de l'acció és la mateixa: acabar la carrera).

També quan el subjecte és inamimat:

Les tisores serveixen per a tallar

Quan el verb no és d'acció:

He patit molt per a arribar a temps.

Quan modifica un nom, un verb o un adverbi:

Fer exercici és bo per a relaxar-se.

No has estudiat prou per a aprovar.

ELS PRONOMS FEBLES: EN/HI

1. Pronoms personals
És preferible usar la forma plena del pronom se quan aquest va davant de verb començat per les grafies s- o c- (en el cas que vaja seguida de e o i). Ex.: se celebra preferible a es celebra
se sap preferible a es sap

2. Pronoms adverbials hi, en
Hi ha verbs per als quals les especificacions circumstancials són molt importants per tal com aporten un tipus d’informació que pot tindre una funció semblant a la de qualsevol altre complement. Algunes vegades aquest tipus de complementació no el realitza un nom o un adverbi, sinó una classe de paraules que equival a tot un sintagma: els pronoms adverbials en/hi.

Podem resumir les funcions d'aquests dos pronoms tal com segueix:


A. EN (en, -ne, n', 'n)

Complement directe indefinit: quan el complement no va acompanyat per un determinant s’ha de substituir per aquest pronom.
Ex.: Vols taronges? En vols?
Sap fer fotos. Sap fer-ne.


Ara bé, si el complement va acompanyat d’un quantificador, aquest es posposa al verb en la pronominalització.
Ex.: Ha fet tres dibuixos. N'ha fet tres.
Porta un quilo d'arròs. Porta'n un quilo.


Subjecte: pot substituir un subjecte posposat al verb i llavors té les mateixes característiques que el complement directe indefinit.
Ex.: Arribaren tres ordinadors. N'arribaren tres.
Han vingut algunes companyes. N'han vingudes algunes.


Complement preposicional: quan el complement va introduït per la preposició de se substitueix per en.
Ex.: Parlaven de projectes. En parlaven.
Entenia molt d'informàtica. N'entenia molt.


Complement circumstancial de lloc: si el complement indica origen o procedència i és introduït per la preposició de, se substitueix per en.
Ex.: Ve de Lleida. En ve.
Ha agafat llibres de la prestatgeria. N'ha agafats.


Complement del nom: quan modifica un nom i indica possessió o pertinença.
Ex.: Llegirem el llibre i explicarem els dubtes del llibre. Llegirem el llibre i n’explicarem els dubtes.
És lliure de vindre. N'és lliure.


Complement atributiu partitiu: quan el subjecte i l’atribut es refereixen al mateix ésser i l’atribut, a més, té un caràcter partitiu, el complement se substitueix per en.
Ex.: Que espavilat que és! Que n'és, d'espavilat!
Han arribat esgotades. N’han arribades.



B. HI (hi, -hi)

Complement preposicional: quan el complement preposicional va introduït per una preposició que no siga de, s’ha de substituir per hi.
Ex.: Vol jugar a cartes. Hi vol jugar.
No puc anar a comprar. No puc anar-hi.


Complement circumstancial de lloc: quan aquest indica situació o destinació i és introduït per una preposició diferent de de, utilitzem l’adverbial hi.
Ex.: Anirem a passejar pel Segre. Hi anirem a passejar.
Vius a Crevillent? Hi vius?


Complement circumstancial de manera: substitueix un adverbi o un nom introduït per qualsevol preposició que indica aquest tipus de circumstància.
Ex.: M'ha mirat de reüll. M'hi ha mirat.
Camina coix. Hi camina.


Complement predicatiu: substitueix qualsevol tipus de complement predicatiu.
Ex.: Ha arribat esgotat. Hi ha arribat.
Joan tornà trist. Johan hi tornà.


C. Usos pleonàstics dels pronoms adverbials
Cal evitar l’aparició en una mateixa oració del pronom feble i del complement que substitueix.
Ex.: N'hi ha aigua. Hi ha aigua/N'hi ha.
Hi has d'anar a l'excursió. Has d'anar a l'excursió/Hi has d'anar.

LITERATURA CATALANA DE POSTGUERRA

Literatura catalana de postguerra

View more presentations from Departament d’Educació - Generalitat de Catalunya.

LITERATURA: SITUACIÓ SOCIOPOLÍTICA I LITERÀRIA DURANT LA POSTGUERRA

Ací us deixe una introducció a la literatura de postguerra , perquè estudieu i vegeu quin era el context en què autors com Pere Calders o Mercé Rodoreda es van veure sotmesos i van escriure la majoria d'obres. Potser siga una pregunta d'examen...

El final de la guerra civil (1936-1939) va significar una nova etapa històrica per a la nostra cultura. Aquesta va estar marcada, sobretot en els primers moments, per la voluntat política d’acabar amb qualsevol manifestació cultural i lingüística que no fóra en llengua castellana. El panorama de la nostra societat era desolador: els morts de la guerra, els empresonats, els que hagueren de prendre el camí de l’exili o les privacions. En el terreny cultural i literari ens trobem amb el desmantellament de les institucions, la proscripció de la llengua i la implantació de la censura . En summa, una situació difícil que feia perillar l’existència de la nostra cultura.

Durant tots aquests anys la literatura catalana funciona en tres camps que es complementen:
a) La literatura que feien els autors a l’exili.
b) La dels autors que treballaven ací, en la clandestinitat.
c) La dels autors que pretenien fer una literatura a la llum pública, tot seguint la nova legalitat.

Els primers anys, la producció del grup d’escriptors exiliats va ser la més voluminosa i decisiva. També fou important la clandestina. A partir de l’any 1946 es va publicar alguna obra en català amb permisos oficials. Al llarg de les dècades següents van augmentar les publicacions, sempre amb la dificultat de la censura i sofrint tot tipus de restriccions.
La major part dels escriptors optaren, davant d’aquesta situació, per anar-se’n a l’exili. Va ser el cas de Josep Carner, Pere Calders o Mercè Rodoreda entre altres. Alguns van tornar entre els anys seixanta i setanta i d’altres moriren a l’exili.
Els grups d’exiliats organitzaren, en els principals llocs de residència (Ciutat de Mèxic, Buenos Aires o Santiago de Xile) editorials, certàmens literaris i editaren revistes com Ressorgiment o Catalunya.
La literatura catalana de l’exili aporta a la nostra literatura una sèrie d’elements enriquidors: paisatges nous, costums diferents o formes culturals diverses.
En bona mesura, la literatura de l’exili tendeix a reflectir les peripècies autobiogràfiques dels autors i les seues dificultats per adaptar-se a altres societats. Alguns autors conten l’experiència devastadora que sofriren molts exiliats en els camps de concentració nazis.

LITERATURA: ENTREVISTA A PERE CALDERS

Tot seguit, un deixe un enllaç a la revista digital sobre literatura catalana Paper de vidre perquè llegiu una entrevista feta a Pere Calders (cliqueu sobre la imatge), l'autor de l'obra Aquí descansa Nevares.

"Pere Calders formava part del nodrit grup d'intel•lectuals que el gener del 1939 va haver de fugir de Barcelona, davant la imminent arribada de les tropes franquistes. Començava aleshores un periple llarg i dolorós: el camp de concentració de Prats de Molló, l'antiga caserna de bombers de Tolosa, el castell de Roissy-en-Brie i, finalment, Mèxic, on va romandre més de vint anys, fins al 1962. A Mèxic, va fer-hi algunes amistats noves i, potser encara més, va mirar de mantenir-ne d'antigues, una bona part de les quals s'havien quedat a Catalunya".

LITERATURA: SOBRE LES LECTURES

Recordeu que a l'examen eixirà una pregunta sobre literatura i per aquest motiu haureu de realitzar una ressenya que haureu de lliurar en les dates indicades:

1. La plaça del Diamant, de Mercé Rodoreda (per al 24 de febrer aproximadament).

2. Aquí descansa Nevares, de Pere Calders (per al 31 de març).

3. El verí del teatre, de Rodolf Sirera (per al 28 d'abril).

4. Ser Joan Fuster, de Joan Fuster (per al 17 de maig).

Si cliqueu damunt les paraules subratllades, enllaçareu amb pàgines interessants sobre els autors i les obres més importants que us facilitaran la feina.

Tot seguit us deixe un vídeo sobre Merce Rodoreda, una gran escriptora, perquè la conegueu una mica més:

CALENDARI DEL CURS

Segons vam quedar ahir, us deixe el calendari amb els dies que farem classe.

BENVINGUDA AL BLOC

En primer lloc, vull agrair-vos pel fet d'haver-vos matriculat en aquest curs que us encamirarà a l'obtenció del Certificat de Capacitació en Valencià en la vostra feina com a docents.
Tot pensant en l'aprofitament del curs, he encetat aquest bloc per facilitar-vos una mica l'organització del curs i per orientar-vos a l'hora de treballar en i pel valencià, i a més a més, perquè pugueu treure-li un suc ben dolç i satisfactori.
Ací hi trobareu adreces d'interés (enllaços a diccionaris, gramàtiques, activitats, traductors, premsa...) així com un munt de webs interessants que us convide que visiteu amb freqüència i sempre que ho necessiteu.
D'altra banda, també hi deixaré al vostre abast materials diversos (en l'apartat DESCÀRREGUES) que us ajudaran a millorar l'ús oral i escrit de la llengua.
Sense més preàmbuls, us anime a gaudir i aprofitar aquest curs al màxim. ÀNIM!!!